El Tribunal de Sang [IV]

Sentència

- I fins aquí, és tot el que recordo.- em digué a mi mateix, sense saber on estava, en una obscuritat absoluta on no em veia ni a jo mateix… només ombres i més ombres que m’envoltaven.

- Veig que ho recordes perfectament tot.- em contestà una veu esgarrifosa, paraescut al murmuri de cent veus delirants: veus de dones, de nins, de homes, de molts de éssers diferents que es mesclaven les unes amb les altres produint un so, que tal com he dit, esgarrifava simplement de escoltar-ho i a la vegada atreia per el seu enigmàtic misteri.

- I tu qui ets?- vaig contestar alarmat, espantat per la característica veu.

- Tant importa això? Tot ja ha acabat, bé, més aviat quasi ha acabat, queda una mica més de temps, però no tant com el que volia, però a la vegada el just i necessari.

- Necessari per què?

- Per que cavil·lis un poc més davant tot el que s’ha plantat davant teu, els darrers esdeveniments sobretot, però sense oblidar el passat amb els seus errors.

- Què m’ha passat?

- Segueixes igual de caparrut, i per culpa teva perdem més temps, cada paraula que malgastes amb les preguntes equivocades que fas, ho descomptes del que te queda en el paper del destí.

- Vull saber què m’ha passat!

- Tu mateix, pareix que segueixes tan estúpid com ho eres en vida, però bé, és el teu problema, tu mateix et condemnes, tens opció.

- Espera… has dit abans que el destí en tenia temps assignat, això no es ni opció ni res, no puc controlar les meves accions!

- Tots els mortals penseu igual, però cap-quadrats com sou, no esbrineu la veritat.

- I quina és si es pot saber?!

- Clarament que sou completament lliures, lliures de elegir el vostre camí, lliures de cometre les accions que en un futur podran ser positius o negatius, el que passa, es que el destí ja ho sap, avançat al present, per així dir-ho. Vosaltres mateixos vos restringiu les llibertats amb lleis, religions opressores, economies capitalistes… tot de factors que transformen una societat plena de llibertats en una presó controlada per quatre arreplegats lo suficient intel·ligents i amb recursos per controlar la presó on vos trobeu tots.

Em vaig quedar callat. Quina era aquella veu horrible y plena de saviesa que m’estava revelant tot allò? Com ho sabia? Tenia raó? On estava? Totes aquestes preguntes em rondaven per el cap en el silenci que es produïa, ja que aquella veu no estava parlant, encara que no em donava compte, immers en les meves pròpies cavil·lacions. “No has aprés res, no t’adones de res, no aprecies res.” Era la veu, que ara em xerrava dins el cap! Ho estava fent ara? O ja de un bon principi estava parlant amb jo dins la meva ment? “Tens oportunitats úniques de esbrinar coses que vos negueu a veure en vida, per simple comoditat, incòmodes de descobrir meravelles de la vostra raça.” A mi què m’importaven totes aquelles bestieses? Volia saber on m’havien ficat els cyborgs, saber per què encara no m’havien matat. “Per això mateix et tracto de ignorant, cec, cec fins al final, dèbil humà. Estàs mort fa estona, ni te n’has donat compte, tant desesperat perquè arribes la teva mort que ni prestaves atenció a com et mataven.” Què? Era cer això? Ja estava mort? Tal vegada fos possible.. però, llavors, qui era aquella veu? “Preguntes absurdes, pròpies de una novel·la monòtona, tòrrida. Soc la mort, ignorant, la mort que ha arribat al encontre de la teva mort per recollir-te, amb l’objectiu de desvelar-te les veritat que la majoria de vosaltres no voleu admetre per comoditat. Estic aquí amb l’objectiu de donar-te una última oportunitat de que reaccionis, però no, tu no tens redempció, no com altres mortals, que inclús al morir, ja tenen els ulls ben oberts”. Un moment, de veritat la meva existència ha estat oculta davall un mantell de ignorància? Era això possible? “Es clar que sí, però tu ja has escollit, i la teva segona sentència ha estat dictada, no et mereixes res, ho has perdut tot, en vida i en mort”. No, no pot ser cert! En els dos llocs no pot ser! Què passarà ara? Què es el que he fet malament?! “Encara ho preguntes? Patètic. En vida, vares abusar del teu poder com humà sense preguntar-te si era correcte, no prestaves al teu entorn, vivies cegat en la comoditat… i en mort… has continuat igual… el que et depara… no serà el pitjor dels càstigs, però estàs sentenciat a no tornar en el cercle de la vida, ho has perdut casi tot”. Casi tot? No pot ser! Això ho es tot! Què em pot quedar, ja? “El teu record, no cauràs a l’oblit, no seràs esborrat”. Ja ho veig… ho sigui… que això es tot el que m’ha passat… crec que ho mereix-ho, veritat? “…” No hi ha ningú? Estic sol? No… sol? Completament sol? Sol per tota la eternitat?! Això es impossible! No puc estar sol per sempre més! Res… obscuritat, penetrant obscuritat en un lloc infinit d’ombres. Un lloc infinit de temps infinit. És aquest el meu càstig, el pes de les errades imperdonables que he comés amb la meva ignorància davant les possibilitats que se m’havien atorgat. Igualment, crec que amb tot aquest temps, un temps infinit, serà el suficient per cavil·lar un poquet… sí… crec que el millor serà pensar una estoneta… una estoneta de pensaments… pensaments… pensar… penso…

La mort mirava des de cap lloc l’ànima de l’anomenat Laurenci, que clarament res tenia que veure amb el seu veritable nom, que ell mateix ignorava. Mirava des de cap distància com començava per fi a pensar una vegada en la seva existència, tristament desprès de la vida. Si tingués rostre, somriuria. I si tingués rostre, estaria completament angoixada pel fet que milions d’ànimes com aquelles entraven sense aturar a l’abisme, cegues, sense saber res, ignorant la oportunitat que concedia la mort. Cansada, incansablement cansada, però almenys la reconfortava que, les ànimes ignorants, davant la perspectiva de una eternitat de solitud, poc a poc, corregien els seus errors, i així, les deixava seguir el curs de la vida de nou. No va estar molt de temps mirant aquella ànima, tenia que fer els mateixos discursos a moltes més, a molts de temps diferents, i també felicitar a les poques ànimes d’ulls oberts… i castigar les pitjors ànimes que entraven en el seu domini, en ningun lloc…