El tribunal de Sang I [Verssió corregida]
[Verssió corregida]
_____________
Arribada
Ho recordo perfectament. També recordo entrar dins la meva casa, trobar, tal com he explicat, la porta oberta, entrar sense donar-li importància i avisar a la meva família de que he arribat. Recordo no haver escoltat cap resposta sense tornar-hi a donar importància al silenci, tot em donava igual en aquestes altures. Recordo amb claretat haver pujat les escales tranquil·lament, com sempre, deixant l’abric plegat i el meu barret a la barana abans d’arribar al pis de dalt. Però, a partir d’aquí, ja no vull recordar més, encara que ho tingui gravat al meu cap com una cicatriu permanent que cap cirurgià serà capaç de curar-me mai. Una cicatriu amb la forma de la meva habitació i els cossos inerts de la meva muller i la meva estimada filla. Cossos destrossats, desmembrats, plens de sang, acolorint les seves pells nues. Sang esquitxada de tal forma que la meva habitació s’havia transformat en una sala desconeguda per a mi mateix. Una habitació de terrors i malsons que em persegueixen des de llavors i que em seguiran perseguint fins més enllà de la meva mort. També recordo el missatge virtual que reposava al meu llit, un artefacte en forma de tub metàl·lic. Vaig vacil·lar el principi, insegur de que fos convenient entrar a tal lloc. Al final em vaig decidir, vaig posar un peu dins aquell antre tenebrós, aquell lloc poblat per la mort. Després vaig posar-hi l’altre, començant una marxa lenta i perillosa, vigilant el meu voltant, encara que fos conscient de que estava sol a la meva habitació. No record-ho quant vaig tardar a arribar al meu llit, esquivant les taques de sang de la moqueta, però estic convençut que tenia que haver tardat molt. Per fi vaig agafar el tub metàl·lic i l’obrí per un costant, apareguent una pantalla virtual de color sèpia, amb un text adreçat a mi. En aquell text estava escrita la meva sentència, el perquè de tot, i la citació de la meva presència a un lloc concret. Recordo el desconcert que em va produir aquell missatge, les preguntes que em varen arribar com una forta ona que colpeja la costa del meu pensament. Preguntes sense resposta, altres que sí en tenien, però massa por em feia la idea de buscar-les al meu interior. Respostes obscures que més val no treure, pel meu bé i pel dels altres. O tal vegada no sigui així, tal vegada els altres ho puguin saber, però el meu egoisme sigui tan gran que em dugui a pensar de tal forma perquè no ho hagi de revelar. El cas és que aquella carta, que em feia recordar i entendre tants de perquès, em citava a jo, un pobre científic amb un salari pèssim, antiquat i decadent, a un carreró desconegut, batejat amb el nom de Todeschi.
No vaig dubtar gens al tancar la porta d’aquell infern d’espectacle macabre, ni tampoc de baixar les escales sense pressa, amb la mirada fixa al missatge, sense recoir l’abric i el meu apreciat barret, deixant-los a la barana, i sortir a l’exterior, tancant la porta i oblidant la meva casa per sempre més. Amb l’únic objectiu de trobar el misteriós carrer citat en aquelles lletres virtuals, un lloc que estava convençut de ser el darrer de veure. Vaig endinsar-me a la extensa metròpoli on vivia, on, alçant la vista, passant pisos de ponts i tubs de gas que connectaven un edifici d’un altre, un podia veure que tots els edificis eren immensos gratacels, ocultes les seves cúspides per els milers de vehicles voladors que embrutaven l’atmosfera dels carrers baixos amb el seu horrible fum, fum ajuntat amb el de les fàbriques i els mateixos tubs, donant als anomenats carrers inferiors, on jo estava, una imatge bruta i totalment decadent, on ciutadans, ja siguin humans o robots, caminaven amb les mirades plenes de pobresa i tristesa, amb el cap baix, esquivant els sacs de deixalles i altres brutícies que acabaven de rematar la imatge de cada dia en aquell lloc, on fàcilment un podia veure com una persona matava una altra o simplement a un robot rovellat que no feia res més que molestar enmig del carrer. Sense fer cas al que succeïa al meu voltant, guardant el missatge virtual en la butxaca dels meus pantalons, em vaig dirigir on possiblement es trobaria el carrer Todeschi. El barri Threumen, un lloc encara més obscur i decadent, on les autoritats ni s’hi acostaven, convertint-se en un camp de guerra oberta entre bandes i persones en busca de brega i violenta diversió. On, a més de brutícia i fums, els cadàvers de humans i robots eren una part més del paisatge desolat d’aquell lloc pobre i míser. Així era la ciutat, un lloc tèrbol on la pobresa i la decadència, alimentada per milers de tipus de drogues i corrupció en totes les altes esferes, aconseguint un paisatge de destrucció i perversió humana, un lloc ple de traficants, traficants venent droga a la mateixa policia. Un lloc ple de prostitutes, prostitutes que donen el seu cos a nens. Un lloc d’assassins, assassins que maten a plena llum del dia sense por que els puguin veure. Aquella era la ciutat on vivia, una ciutat on les persones viuen amb la brossa, una ciutat on es viu amb la pura decadència humana en tot el seu esplendor.
Per això no em vaig molestar en cridar la policia. En aquest temps, per una cosa tan banal, a una ciutat com aquesta, les autoritats tardarien molt en arribar, si es que es dignessin a enviar algú. Un món decadent, un món fosc i tenebrós, un món on viure ja és pura supervivència. Ja no perdia res més, tot el que podia perdre ja estava mort, mutilat, dessagnat. L’únic que em quedava era posar fi a la meva trista existència, i res millor com el lloc on em dirigia, o pot ser que en el fons no volgués morir, potser busqués una explicació de la meva misèria, una explicació que no trobaria a cap altre lloc que no fos el citat. El motiu encara no el tinc clar, en canvi, el resultat, sí.
